Ara se suposa que hauria de fer un balanç del viatge, però com que probablement només sortirien que tòpics tipus “país del sol naixent”, “ple de contrastos” i altres mamonades per l’estil, prefereixo deixar-ho així.

Fins aquí el blog Albert Carles al Japó, doncs. L’experiència de monitoritzar un viatge dia a dia i, sobretot, l’anar llegint els vostres comentaris, ha estat genial, i el resultat final és el millor souvenir que puc endur-me cap a casa (tot i que parlar d’endur-se a casa una cosa que està el cyber-espai no té massa sentit, ara que hi penso). En fi, gràcies a tots els què heu anat seguint les nostres passes pel Japó i especialment als què heu anat deixant la vostra impressió, heu afegit a l’experiència del viatge un toc diferent que m’ha omplert molt.

Fins la propera!

Arigato’saimas

Sayonara

Sóc un anorak, ho sé, i quin millor lloc que deixar anar les meves més baixes passions que a la Mecca del frikisme? Aquesta va ser la meva reflexió abans de venir a Tokyo, i per això em vaig proposar participar a un torneig del joc de cartes col·leccionables Magic the Gathering, al qual fa uns anys que hi jugo d’una forma més o menys seriosa.

Avui ha estat el dia, cap a les 10h ens hem plantat a Akihabara, m’he inscrit al torneig Ancient Memory Convention de la botiga Amenity Dreams i, apa, 6 horetes jugant a “cromos” amb uns anoraks com jo (o pitjor) amb qui prou feines podia comunicar-me. Una altra de les marcianades que m’han rodejat aquest viatge que demà s’acaba.

Un parell de fotos que m’ha fet el Xavi com a testimoni de la meva participació (15è classificat de 53 participants, no està malament). En Xavi, evidentment a la què ha pogut ha fotut el camp a mirar botigues de trens i a Ueno a passejar.

Per als seguidors del joc, d’aquí a una estona publicaré a la web de MagicBreda el report del torneig amb més fotos.

Com a darrera visita abans de la meva participació al torneig de Magic de demà, avui hem anat al parc de Yoyogi, entre Shinjuku, Harajuku i Shibuya, on els caps de setmana la gent de Tokyo va a fer tot tipus d’activitats: beisbol, danses vàries, lluir modelets…i a escoltar els grups que toquen pels puestos.

D’entrada, i al contrari del què molta gent es pensa, és força barat. Per entre 3 i 6 € dines o sopes perfectament. El més típic és anar a uns locals que nosaltres hem batejat com “els de la maquineta”, on esculls el teu menú en una màquina, et surt un tíquet i el dones al cambrer que poca estona després et porta el plat.

Sobre el tipus de menjar, varia segons el tipus de restaurant. N’hi ha de bàsicament fideus (ramen), els d’arrebossats (tempura) i els shushi bars (peix cru), els últims són clarament els més cars.

Us poso una serie de fotos d’alguns dels plats que hem menjat i la del restaurant que més freqüentàvem a Kyoto.

El peix aquell que és verinós no l’hem provat, em temo que és una cosa molt elitista.

RIUDADA DE PEATONS A SHIBUYA

DE D’UN RACÓ  DE L’ESTACIÓ DE SHINJUKU

Per extrany que sembli, una de les visites més típiques a fer de Tokyo, és la del mercat del peix de Tsukiji. El plan és matinar tan com es pugui i plantar-se allà abans de les 8h, veure el pitote que s’hi munta i després esmorzar uns sushis i shashimis ben fresquets. Això hem fet el Xavi i jo avui, ens hem llevat a les 5h per veure el festival de Tsukiji en el país del peix. Esmorzar no hem esmorzat peix, però si que hem dinat a les rodalies del mercat un peix cru de campionat.

A la tarda ens hem dedicat a refer forces a l’hotel i a la nit hem sortit de copeo per Shinjuku. De fet són les 4h de la matinada quan estic actualitzant el blog, potser que me’n vagi a clapar, que demà ens espera Yoyogi.

Ja tornem a ser a Tokyo, disposats a encarar la recta final del viatge que rubricaré amb la memorable participació al torneig de Magic d’AMC. Aquest migdia un cop hem arribat de Kyoto i haver fet el check-in a l’hotel, hem anat a la badia de Tokyo, a l’illa artificial d’Odaiba, una ciutat futurista difícil d’assimilar, sobretot quan acabes d’arribar de Kyoto.

Les fotos parlen per si soles:

La foto friki del dia correspon a una sala de videojocs vintage que hem trobat dins d’uns grans magatzems d’Odaiba.

Una col·lecció de pin-balls de fa 50 anys (calculo).

També hem tingut temps de practicar una mica de zen a la nostra manera (aquesta va per tu, Carme):

I de fer una mica el paperina a l’habitació del nostre ryocan (allotjament tradicional japonès):

Per cert, sobre l’hotel de Kyoto, una espècie de “fake-ryokan”, ha complert totes les espectatives de ser cutre a matar. Però a 30€ la nit no es pot exigir massa. Aquest comentari va dedicat al meu oncle Albert que, veient com reservava l’hotel aquest agost passat, ja sospitava que molt luxós no seria. Tenies raó oncle!

Demà tornem cap a Tokyo, on ens retrobarem amb la mitica (ja us en parlaré) estació de Shinjuku i altres novetats.

Aquest matí han tocat uns quants temples més, dels quals en destaquen el de Sanjusangendo (amb les 1001 estatues de Kannon) i el de Kiyomizudera. Amb alguns matisos, però la dinàmica no ha sigut massa diferent que ahir, potser les caminates han estat menors al optar per agafar l’autobus. Aquí van unes fotos:

Com a foto estrella del dia…

…aquesta estatua que hem batejat com a Super Buddha Bros. o Super Mario Buddha, com preferiu

Avui sí que hem començat a patejar-nos la ciutat, en concret el nord on hi ha tres dels centenars de temples de Kyoto. Un matí de turisme de tota la vida fent “fotos postaleta” mentre passejàvem pels jardins zen de l’antiga capital de Japó.

Evidentment no ens plantegem veure ni el 10% dels temples, demà en veurem dos o tres més i “tira que te vas”. Són bestials, sobretot per l’entorn on estan, rodejats de jardins cuidadíssims, però acabes una mica saturat i les patejades són de campionat (espero no haver-me de comprar unes altres bambes). A més, a 500¥ d’entrada cadascun, et pots deixar una pasta inhumana.

L’única pega destacable són algunes riuades de turistes (nosaltres inclosos) que envien a fer punyetes el que se suposa que són llocs de meditació, pau i comunió amb un mateix (Carme: és això el Zen? il·lustra’ns una mica ).

Unes fotos del temple de Ninnaji, del jardí zen del temple de Ryoanji, de Kinkakuji i d’un interior:

Nota off-topic: He rebut alguns missatges que no s’han publicat al blog perquè no hi heu posat una adreça de correu. Coses del WordPress, així que mireu de posar sempre l’e-mail. Seguirem informant